Increïble però cert.
10 de març de 2010


El dia 15 de desembre es va veure frustrat el meu intent d’entrenar la Marató de Barcelona amb l’objectiu de fer marca. Vaig patir una lesió d’inserció del pubis amb l’isqui; els primers 5 dies anava totalment coixa i amb uns dolors inaguantables. Durant dos mesos i un cop per setmana, vaig haver de confiar amb el meu quiromassatgista Hafid, que em feia d’entrenador i psicòleg al mateix temps.




No podia suportar la idea que el meu somni s’anés a norris, no volia acceptar que estava lesionada, vaig plorar el que no està escrit. Finalment vaig haver d’afrontar la realitat, cosa que va ser molt dura. Vaig començar a buscar alternatives d’entrenament: aquarunning, natació, el·líptica, bici estàtica... Poc a poc vaig anar millorant i vaig introduir alguna sessió de córrer però molt suau; no podia córrer ràpid encara que volgués ja que el dolor em pujava per l’engonal. Cada cop augmentava els kilòmetres però els ritmes continuaven sent suaus. Vaig decidir anar a la Mitja Marató de Barcelona per provar com estava de la lesió; tenia ben clar que aniria molt lenta (d’aquí el meu sobrenom de “cargoleta”). Vaig anar a 5:10, em va passar tothom, però vaig gaudir com una boja ja que vaig poder saludar, parlar i animar els meus coneguts. La veritat és que vaig acabar força bé, semblava que la lesió ja estava a punt d’abandonar-me. Vaig continuant corrent però fent dies alterns i pensant que el meu següent objectiu era el Costa Brava Xtrem, en la modalitat Challenge, uns 100 km. Era una manera d’animar-me i engrescar-me per continuar corrent.

Vaig fer una darrera prova participant a la Mitja de Gavà, no la vaig fer sencera i, merda, vaig tenir molèsties. Em trobava a 15 dies de la Marató de Barcelona i no sabia el que seria capaç de fer. No sabia si l’acabaria, a quin ritme podria anar, si tindria dolors... Estava acollonida. Vaig fer-me un últim massatge el dilluns i el Hafid confiava en que segur que l’acabaria.

Són les 8:00 del matí de diumenge, arribo a la sortida, vaig cap a la font i em trobo amb els Stikafuleros i la Blanca, gran fotògrafa oficial, que em diu que deixi el pavelló femení ben alt. Fem fotos i marxo pitant a treure’m la roba. Estic tranquil·la, és un entrenament per al Costa Brava, arribaré i faré fins on el cos em deixi. El que sí tenia clar era que sortiria molt lenta, vaig fer els 5 primers kilòmetres en 00:25:15 minuts. Un cop vaig agafar la Diagonal, vaig començar a anar a 4:55 em trobava còmoda; al cap d’uns kilòmetres vaig decidir intentar anar més ràpid a 4:50. Vaig arribar al punt d’esponges de Stikaful, quina il·lusió, què monos amb el paravent. Vaig cridar al Granell: “I els meus gels?”. Ell va respondre: “Els té l’Anna!”. Vaig veure l’Elena, quina sorpresa, no sabia que estaria allà; també vaig veure l’Aure. Vaig avisar l’Anna Cuatracases i va començar a córrer amb mi, m’acompanyaria fins el final. Em va dir: “Vas de conya”. Jo li vaig contestar: “A veure si sóc capaç de mantenir aquest ritme fins al final”.

Arribem a la Mitja molt contentes ja tenia mitja feina feta i quadrant pràcticament tots els kilòmetres a 4:50. L’Anna estava al·lucinada. A partir de la mitja cada cop que superàvem 5 kilòmetres era un triomf. Quan em faltaven 10, l’Anna em diu: “Ara comencem l’entrenament a les Aigües”. I quan tan sols ens faltaven 5: “Ara anem de tornada!”. Quan ja quedaven 2 kilòmetres, començava a trobar-me cansada i amb ganes d’arribar. Veia la petita corba del Paral·lel amb Maria Cristina i ja veia que arribava a la meta. L’Anna comença a cridar la gent perquè m’animi pel meu nom; la gent comença a cridar-me, m’omplo, m’emociono i no baixo pràcticament el ritme. Un cop passada la meta, m’abraço a l’Anna i m’emociono tant que començo a plorar. Havia aconseguit fer marca, no m’ho podia creure. Veig els meus fills i els abraço ben fort. També veig a la Blanca Trenas que va fer una magnífica marató i ens abracem. La Blanca em felicita i ens fem una foto el Canals, el Jaume i jo. Finalment, m’acomiado de l’Anna ja que com no porta dorsal, la fan sortir. Després més tard, la vaig trucar per donar-li novament les gràcies i dir-li que havia fet marca. Va flipar! Va ser una llebre magnífica, cosa que recordaré sempre.

En especial, vull agrair-li a l’Anna el seu suport durant tota l’estona que em va acompanyar oferint-me aigua, gels i confiant en mi que sortiria una bona cursa. Agraïments, els stikafuleros “Bob Esponges” per estar sempre donant ànims: Aure, Granell, Elena, a tots els que estàveu allà. A la Blanca per immortalitzar amb les seves magnífiques fotos el pre i post-cursa. A tots els meus coneguts que van animar-me, Paivi, Adri, Jorge, Jaume, Alberto.... A l’Alex per aguantar-me amb depre i sense depre. I també vull agrair a l’altre Anna, Anna Escudé, que des que va saber que estava lesionada em va animar i em va acompanyar dies entrenant al meu ritme tenint molta paciència i escoltant-me. Gràcies a tots.

I ja per acabar, vull que aquesta crònica serveixi de consell per a tots els que correm:

EL DESCANS ÉS EL MILLOR ENTRENAMENT.

Temps: 03:23:32
Posició general: 2.290
Posició categoria: 29




Bàrbara Sagi
Cargoleta